LA
IMPORTÀNCIA DEL DIBUIX
Passat
Dibuixar és mirar la vida amb ulls
de llapis. Sovint pensem que el dibuix és limita
a una etapa de la nostra infantesa, o una assignatura més o menys reeixida del
nostre expedient acadèmic, a una plana d' un llibre que fa molt temps ja vam
tancar. Tots el nens i nenes dibuixen sense excepció. Perquè, perquè dibuixar
és expressar-se, comunicar-se i els nens abans de parlar (de comunicar-se
plenament amb la parla) dibuixen.
Tothom ,
d’ una manera o altra, té la necessitat d’experimentar el fet artístic, de
gaudir de l’Art.
Quan som capaços d'expressar un fet artístic, anem
més enllà del propi fet, perquè a diferència de ser-ne espectadors (quan sentim
música, contemplem un quadre o visitem una catedral) , quan expressem aquest
fet artístic, (és a dir quan toquem un instrument, pintem un quadre o construïm
un senzill castell de sorra a la platja) ens projectem amb ell, bastint ponts directes
entre les emocions i l' intel·lecte, entre el subconscient i el pensament
racional. Com quan vam ser nens, ens
comuniquem més enllà del llenguatge
Dibuixar és una pràctica i com tota pràctica se’n aprèn, justament portant-la a terme.
Però també és una manera de veure el
món, d' observar-lo. Aquesta educació de la mirada a través de l' observació
alimenta una de les millors eines dels humans (encara més els infants) que no
és altra que el seu esperit crític. Perquè el dibuix ens fa veure (i observar)
les coses amb els ulls posats entre la curiositat i l'escepticisme. Quan has
dibuixat quelcom ja no veus aquesta cosa de la mateixa manera, entre d'altres
coses perquè l'has fet teva, l'has (re)descobert, l'has interioritzat i a més
al fer-ho també l'has contextualitzant-la amb el seu entorn, posant les parts
en relació amb un tot.
Dibuixar és obrir finestres al món
perquè mirar no és el mateix que observar.
Present i futur
Sovint
la gent es pregunta perquè en la era digital pot ser important el fet de dibuixar.
Perquè
dibuixar és, primer de tot imaginar
En aquest moment, on l’ expressió artística està sent eradicada dels
programes educatius de les nostres escoles,
és quan més necessari és fer arribar els nens i nenes les eines per
conrear l’ esperit crític i la capacitat de reflexió que la pràctica de l’ Art
és capaç fer brollar.
Perquè al cap i a la fi, dibuixar és com el xiular: tothom en sap,
millor o pitjor. Si xiulant fem música – a la nostra manera -, el dibuix ha de
poder ésser l’ eina que ens permeti fer
art , - el nostre de propi -, entenen l’ art, com un fet expressiu,
diferenciat i necessari que ens basteix
com a persones.
Així doncs, no cal saber dibuixar per gaudir del dibuix.
Està comprovat que quan dibuixem potenciem el cervell d’ una manera
única, és més , és la part dreta del cervell, la que allotja la part més onírica
i imaginativa la que entra en funcionament davant del fet artístic.
Sovint els adults, quan dibuixem
una taula, no dibuixem la taula que tenim al davant, dibuixem la taula que el
nostre cervell té interioritzada com a taula i això passa perquè ja hem deixat
de fer servir el costat dret del nostre cervell, la part racional (l'esquerra),
li ha passat al davant), això sortosament no passa amb els nens.
Activar aquesta part del cervell és tan important com no deixar que
l'altra domini tots els nostres pensaments entre d’altres coses perquè la
creativitat és una eina fonamental per la receptivitat al canvi i tot
creixement implica canvi.
En un món on la competitivitat és la bandera dels mercats (laborals
i financers) On només prima aquelles
professions que tenen "sortida" (com si les persones fossin
autopistes) el pensament holístic, i l’ humanístic és fan més necessaris quan més que imprescindibles.
Per els nens encara més, al ser
la seva, una etapa d’ aprenentatge continuat, en procés continuo d’ expansió.
L’ Art es converteix en una eina imprescindible i útil per caminar (i saber cap
a on) pel món.
La pràctica artística és per l’ infant, com la
lectura, una finestra oberta per veure i
interpretar les diferents realitats que l’ envolten, interpretar-les
possibilitar la seva transformació.
coincidit amb aquelles en que l'art i les humanitats s' han separat i
oblidat (de manera més que intencionada) de l'aprenentatge de la societat.
Sembla que en ple S. XXI en aquest món dels mòbils i internet, on hom pot fer una
foto i en qüestió de segons penjar-la a les xarxes això no té sentit.
I sí que en té: d’ entrada
el plaer d’ observar el nostre entorn i seleccionar allò que ens sacseja: el
dibuix ja té incorporat el retoc digital, doncs amb els meus ulls i el meu
enteniment selecciono (dibuixo) allò que vull, allò essencial. La foto tot ho mira
perquè no observa res, ho veu tot
alhora. Recordeu que res ho veus igual quan ho has dibuixat.
Quan apareix la fotografia a finals del segle XIX, els pintors
exploren altres tècniques de representació deixant de banda un realisme que els
fotògraf ja assolien. Llavors el artistes exploraren la representació més enllà
del que veien i comencen a aparèixer altres formes de representativitat alienes
a les que hem vist al llarg de dos
mil·lennis: puntillismes, impressionisme, expressionisme, cubisme,
futurisme,.., fins l' hiperrealisme , tancant un cercle en continuo moviment
els darrers cent anys.
Avui en dia, cal poder cercar en el dibuix l’ ànima que en tots
aquest temps s’ ha perdut en la banalitat del segle de la imatge (el nostre, el
XXI). Sens menystenir l'art de la fotografia ( que res té a veure amb l' actual
cultura de les selfies), el dibuix
ens fa viure aquest recorregut emocional que va des de l'elecció del on, la tria del que l'expressió del com.
Preguntes sovint sense respostes però que en la seva recerca han
fet evolucionar la humanitat al llarg dels segles.
Bibliografia
bàsica:
- “EL
DIBUIX” Montserrat Torres, Mar Morón, Gemma París i Montse Font.
- “APRENDER A DIBUJAR CON EL LADO DERECHO DEL
CEREBRO” Betty Davis
- “AMB ULLS DE NEN” Francesco Tonucci
- “UNA MANERA D’ENSENYAR ARTS PLÀSTIQUES
A L’ESCOLA” Roser Juanola i Montserrat Torres .
